Podem veure un conjunt de raquetes amb diferents tipus de subjecció, distribució de les cordes i cordatges particulars.

Dayton: L’ús de metall en el disseny de raquetes de tennis va intrigar els fabricants ja a la dècada de 1890. Els trencaments dels marcs de fusta, la deformació i el trencament de les cordes, van portar a experimentar amb altres materials en la construcció de raquetes. No va ser fins a la dècada del 1920 quan Dayton Racquet Co. va irrompre en escena amb un producte comercialitzable, una raqueta amb marc i cordes de metall, una raqueta indestructible.

Lacoste Metall: Model inventat per l’exjugador René Lacoste a principis de la dècada de 1960, que va vendre el disseny patentat a Wilson “T2000” El seu cap compacte tenia un punt dolç més petit i més gran de potència i control que les raquetes de fusta tradicionals. Això va fer que fos una raqueta difícil dutilitzar per al jugador de club. La raqueta té un cap ovalat gairebé circular i un sistema d’ancoratge de cordes de filferro a l’interior del marc que el fa inconfusible i molt original.

Tretorn: sistema de marc intern intercanviable totalment circular.

Sabine Pancho Segura: Aquesta rara raqueta de Sabine Tennis Project té un patró d’encordat obert de 12×16 per adaptar-se a un punt dolç més gran i facilitar-ne el control.

ADIDAS 660: Model del 1975 utilitzat per Illie Nastase a la final d’Aix-en-Provence del 1977 on Guillermo Vilas va abandonar i va declarar que no tornaria a jugar amb algú que jugués amb aquest tipus de cordatge. La setmana següent la FIT va prohibir el doble cordatge. Aquest doble cordatge incrementava exageradament l’efecte de la pilota als cops liftats.

Seamco Ken Rosewall: De 1975 amb subjecció de les cordes a l’interior del marc circular. La forma circular permetia igualar la tensió horitzontal i vertical sense perjudicar el marc.

Dunlop Voley II: Model comercialitzat a Europa amb la particularitat que al cor les cordes passen per l’exterior.

MacGregor Bergelin Longstring: L’entrenador de Bjorn Borg, Bergelin, va dissenyar aquest model de forma semioctogonal i cordes diagonals, amb la particularitat que permetia controlar la tensió de les cordes durant el partit amb una clau Allen. El model funcionava, però la dificultat que suposava encordar no va permetre que el model triomfés.

Lacoste Lady: Tipus de trenat utilitzat des de 1898, intentant afavorir el control i l’impacte. Aquesta raqueta presenta la particularitat de tenir quatre cordes centrals compartint “gromets”.

Kneisel Twin diagonal string: Les investigacions han demostrat que amb el trenat en diagonal es redueixen les vibracions un 39,7% respecte del trenat vertical. Aquest tipus de cordatge en diagonal és un bon aliat per als qui pateixen o volen evitar l’epicondilitis.

Spalding Power Tech: Sistema DIB on les cordes principals centrals són més curtes que en una raqueta convencional, per la qual cosa la potència de sortida s’iguala a la superfície total de joc. La potència igualada significa més control. Com que les cordes principals centrals són més curtes, la raqueta es pot encordar amb una tensió més baixa, cosa que produeix més potència i menys vibració.

Head Radical Micro (patró 22×23): La idea és molt bona, potenciar l’efecte, obtenir un control millor amb un impacte més suau i reduir les vibracions. Però calien entre 5 i 6 metres més de cuera, 15 a 20 minuts més de temps per encordar-la i els marcs rebien molta pressió fent-los menys duradors.

Rox Pro: Cordatge en ventall intentant conjugar el control i la potència. El resultat va ser una millora notable a la potència, però una dificultat en el control.

Blackburne Double: Dos en un! Aquesta raqueta no presentava una cara de cordatge sinó DOS. Rebaixant el risc de patir el colze de tennista, augmentant un punt dolç i fent que el contacte fos més estable. Però el disseny en dues cares dificultava l’encordat, i el seu alt preu certament no va ajudar que es posés de moda entre els tennistes.