L’empunyadura de cuir es va generalitzar a mitjan 1930, fins aleshores les raquetes s’empunyaven directament a un mànec de fusta que podia estar tallat de diferents formes.

A continuació es mostra un expositor/provador que va pertànyer a una de les botigues de material esportiu Williams. Es van fabricar tres iguals per a les botigues de París, Bordeus i Canes. A l’expositor ha estat reposat l’absència del vidre (imprès amb la marca segons la xapa de la base) així com un pal lateral. Aquesta peça conté els cinc tipus d’empunyadura més comercialitzades, una distingida Fishtail, la més antiga Rounded, la més comú Regular, la més adaptable a les fines mans de les dames Fantail i finalment les còmodes Bulbous. Totes basculen sobre un eix horitzontal que permet tastar-les.

Anteriorment s’han mostrat ja raquetes amb diferents empunyadures, en veurem algunes més i ens aturarem al centre, al cor de les raquetes i de manera general a les etapes dels diferents “wedge”.

A les dècades adjuntes al canvi de segle les raquetes tenien una robustesa considerable. Els instructors de l’època recomanaven les empunyadures gruixudes com a prevenció del colze de tennista, la resta del marc no desentonava en gruix. Ja en les dècades següents les raquetes alliberen pes amb línies més lleugeres en empunyadures, mànecs i també en el marc del cap, apareixent en alguns casos reforços a la zona de les espatlles donant més consistència en aquesta zona. Els mànecs apareixen considerablement més fins, inicialment en un pla lateral i en tots dos plans posteriorment. El 1907 la marca americana HarryLee va patentar la raqueta amb una ranura que travessava el mànec lateralment a la seva altura mitjana buscant aportar flexibilitat. Aquesta idea es desenvolupa per diferents marques predominant les franceses que presenten models amb esquerdes en diferents angles i profunditats, que no sempre arriben a perforar completament el mànec. També apareixen models amb els vèrtexs del mànec girats amb la intenció que el vèrtex frontal “tall” la resistència de l’aire en els gestos plans del joc de l’època. Aquí es mostra un model australià amb aquest mànec al qual suma un altre sistema d’ajust de balanç nou per mitjà d’una clau que s’introdueix des del tap de l’empunyadura, tecnologia punta de l’època.

Molts aficionats se sorprendrien en donar-los a conèixer models metàl·lics com Dayton pensant que les Wilson de Connors eren tota una novetat.

Així també nosaltres, més dutxes en el tema, ens sorprenem quan veiem que apareix una patent molt anterior a allò conegut. Malauradament no coneixem cap exemplar de la raqueta The Centaur que iniciaria l’evolució de les metàl·liques.

L´acer de les Dayton, l´Alumini de la Birmal il´acer inoxidable de la Fox són una mostra d´aquesta evolució que no van aconseguir trencar l´hegemonia de les raquetes de fusta fins al´arribada de la raqueta metàl·lica Lacoste.

Dos objectes fonamentals mantenien contacte físic amb les antigues raquetes de fusta. Un, inherent al joc per ser l?objecte mòbil que li dóna raó de ser, la pilota. L’altre, exempt del joc en si, les premses, complien amb “pressió de contacte” una funció important de protecció de les raquetes.

Ens podem delectar amb les estupendes col·leccions de Jaume a pilotes i premses múltiples i d’Emili a premses unitàries. Poques coses s’escapen a totes dues. Es mostra aquí doncs de forma generalitzada aquest aspecte de la col·lecció detenint-me tan sols en alguns exemplars especials que van caure a les meves mans: pilotes de Real Tennis que només reboten sobre un terra dur, pilotes d’una caixa Jaques&Son del 1888 el cautxú del qual ha petrificat, pilotes dels 20, 30 i 40’s on s’aprecia la diferent textura de la tela de franel·la, franel·la absent a les pilotes Meeking del període de la 2a Guerra Mundial on aquest teixit estava restringit exclusivament a uniformes militars, restricció que va afectar també el metall fent substituir els pots de pilotes per caixes de cartró.

Un tercer objecte pren contacte puntualment amb la raqueta, el seu gran punt flac ha estat i continua sent el cordatge. Antigament encordar bé era considerat un art. El tacte sentint la tensió en llençar i el so de la corda tensada eren els mecanismes utilitzats fins a l’aparició de les màquines de control de tensió als anys trenta. Vam mostrar aquí una de les primeres màquines que facilitava encordar amb una tensió fixa ajustable. El suport, una mica més antic, s’utilitzava per fixar i treballar amb comoditat a la raqueta i al cap de poc temps es patenten mecanismes externs per recolzar lateralment a la raqueta ajustant la corda a una mateixa tensió. Un anunci de la premsa de Chicago ofereix el producte com a forma de treball senzilla i amb rendibilitat.